És curiós com la memòria
juga amb tu. Un d'aquells flaixos que et venen a vegades al cap,
una d'aquelles sensacions que corren per la ment molt de tan en
tan i que no saps ben bé d'on surten, una imatge concreta
i ben definida però que costa de situar en el temps
tot això i més és el que m'evoca El Lleó,
la bruixa i l'armari. Però no estic parlant de la novel.la
de C.S. Lewis que intentaré ressenyar en aquestes línies
si no de la pel.lícula, i no de la darrera, estrenada fa
poques setmanes a les pantalles de mig món (la qual val la
pena veure també, ni que sigui per poder contemplar un castor
vestit amb cota de malles), si no de la primera versió d'aquesta,
en dibuixos animats, de mitjans dels anys 80 (crec). Aquella pel.lícula,
juntament amb la lectura de El Hòbbit una mica més tard, va ser un dels meus primers encontres
amb la fantasia
i sempre més m'ha companyat sense
saber-ho, només despertant en la meva memòria en alguna
conversa melancòlica amb vells amics.
Sóc un melancòlic nat, miro sovint
al passat i poc al futur i quan vaig veure el trailer cinematogràfic
deEl Lleó,
la bruixa i l'armari sota el nom de Cròniques
de Nàrnia vaig pensar simplement: "Sembla espectacular",
però quan vaig llegir el subtítol: El Lleó,
la bruixa i l'armari totes aquestes sensacions i melancolies
van despertar de cop com per art de màgia. Amb tot això
vull remarcar que aquests mots desperten encara ara en mi quelcom
semblant a una esgarrifança i una emoció perquè
recordo que la pel.lícula em va agradar molt tot i que hi
passaven coses terribles.
Els temps han canviat i ara per fi m'he llegit
el llibre. Aquest va ser el primer que va escriure Lewis dedicat
a les cròniques de Nàrnia, tot i que cronològicament
està situat després de El
nebot del mag. Les aventures aquest cop envolten a quatre germans
que han hagut de marxar a viure al camp anglès per fugir
de la Segona Guerra Mundial. Allí trobaran una porta màgica
que els traslladarà al màgic món de Nàrnia
on sembla que ja els esperin per ajudar a combatre la terrible bruixa
blanca. Pel camí coneixeran tot d'animals que els aniran
ajudant en les seves tasques, però també hauran de
conviure amb la traició i amb el sacrifici d'aquests (per
mi el millor moment del llibre i també de les pel.lícules
ara ja se perquè em venia aquella lleugera esgarrifança
quan pensava en la versió de dibuixos animats).
Lewis ressalta els valors que creu haurien de
tenir els nens (almenys llavors): Amistat, sacrifici, ajuda, valor
però ho fa d'una manera poc subtil, molt adreçada
a semblar una doctrina alliçonadora, per cert de caire força
masclista. L'autor planteja la novel.la amb un estil encara més
conservador que a El nebot del mag. Tampoc m'ha agradat l'aparició
estelar i un pèl absurda del Pare Noel que sincerament crec
que l'autor se la podia haver estalviat. Òbviament però,
el talent i la imaginació per descriure'ns les aventures
a Nàrnia es palpen a les pàgines del llibre, però
aquest marcat to infantil m'inquieta. Però es clar, la novel.la
va més dirigida a l'Eloi de fa 25 anys que a l'actual.
En fi, amb El Lleó,
la bruixa i l'armari, continuarem gaudint (sobretot els més petits)
d'una bona combinació d'aventura i fantasia. Perfectament
llegible en una tarda d'avorriment ni que sigui per despertar els
vells records que tenim amagats al cap i per fer-nos adonar del
que ens espantava o emocionava quan érem (un pèl)
més joves.
|
|